Les Lleis de Mendel (Genètica mendeliana o Regles de Mendel) és un conjunt de regles primàries relacionades amb la transmissió per herència de les característiques que posseeixen els organismes pares i transmeten als seus fills; aquest mecanisme d'herència té el seu fonament en la genètica. Les lleis es deriven del treball realitzat per Gregor Mendel [1]publicat l'any 1865 i el 1866 que va ser "re-descobert" posteriorment al 1900. Quan les lleis de Mendel van ser integrades en la teoria cromosòmica de l'herència de Thomas Hunt Morgan[2] en l'any 1915 es pot dir que van passar a ser el nucli de la genètica clàssica

Quan s’encreuen dos individus homozigots que es diferencien en un caràcter, els descendents de la primera generació filial són heterozigots i el fenotip i el genotip són iguals.

Quan s’encreuen dos individus heterozigots de la primera generació filial entre sí, se separen els gens al·lels, els quals es combinen a l’atzar i formen una generació que no és homogènia. 

La proporció és 3:1

Aquesta llei diu que els al·lels específics de cada caràcter s’hereten independentment i es combinen a l’atzar de totes les maneres possibles. En aquesta llei es consideren dos caràcters diferents en un mateix encreuament.

Mendel va estudiar el comportament de dos caràcters al mateix temps: el color (groc o verd) i la textura (llisa o rugosa), partint d'homozigòtics grocs i llisos (AABB) i verds i rugosos (aabb). En la primera generació (F1), obtenia una descendència uniforme groga i llisa. En la segona generació (F2) obtenia totes les combinacions possibles de fenotips[1]: 9/16 de grocs llisos, 3/16 de grocs rugosos, 3/16 de verds llisos i 1/16 de verds rugosos.